Presentació

Un dels motius principals de fundar l’Amical de Ravensbrück, parteix del jurament que ens vam fer, en el moment de l’alliberament dels camps de la mort, totes les deportades i els deportats de que mentres viuríem explicaríem tot el que havíem vist i sofert.

Són les mateixes raons que em van portar a defensar la República, a fer la Resistència a França i a lluitar contra el feixisme, que són el meu amor per la pau, la llibertat, la tolerància i la justícia social.

En segon lloc, sinó el primer, perquè tots els països d’Europa on va haver deportades tenen actualment la seva pròpia Amical. A Espanya, la nostra representació fins ara es trobava dins de l’Amical de Mathaussen, de la qual vaig ser cofundadora l’any 1963. De totes maneres, Espanya ha estat sempre representada també al Comité Internacional de Ravensbrück a través d’una delegació espanyola, éssent Espanya un dels països fundadors entre els anys 1963 i 1965.

Ravensbrück va ser un lloc on enmig de la gran tragèdia, va quedar palesa la força invencible dels febles. Ravensbrück va ser el més terrible camp de concentració per a dones, homes i nens. En els seus anys d’existència, entre l’any 1938 i el 1945, hi van estar recloses unes 133.000 dones, uns 20.000 homes i 1.000 nens provinents de 47 nacions. Els SS van idear tota classe de maneres refinades d’assassinar. 32.000 dones van morir a les cambres de gas, centenars foren afusellades, i 60.000 exterminades per la fam i les epidèmies. Altres van perdre la vida a conseqüència dels experiments mèdics fets pels metges SS, com va ser el cas de les joves polaques, les anomenades “conillets d’índies”. Un cas espanyol que cal citar és el de l’Alfonsina Bueno, de Berga que va morir als 39 anys d’alliberada, patint encara les greus conseqüències d’aquests experiments mèdics del Dr. SS Karl Gebhardt, que era al mateix temps, el president de la Creu Roja alemana.

A Ravensbrück es moria de mil maneres, afusellades, ofegades a les letrines, de cops de bastó, o cremades vives al forn crematori com fou el cas de la jove mare Sofia Liman. Fins i tot algunes, vençudes pel sofriment, morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques. Més de 92.000 d’aquelles dones, homes i nens van trobar allí la mort més atroç.

Malgrat totes aquestes condicions les dones no van perdre mai el seu esperit de resistència. La solidaritat i la cultura foren les nostres armes principals. El desig de viure era també un acte de resistència contra els nazis. Conseqüentment, les dones van continuar la lluita sabotejant la macroestrucura econòmica militar i civil a la que estaven sotmeses, sempre vigilades i amb el perill de ser massacrades. Aprofitant-se d’aquesta mà d’obra barata, sempre renovable, els SS, juntament amb les grans firmes Krupp, Thyssen, Siemens, Mercedes Benz, i I.V.Farben, entre d’altres, van fer grans fortunes. Aquesta última, I.V. Farben, a més, era la que subministrava el gas cyclon 3 per a les cambres de gas. El camp de Ravensbrück va formar part de l’anomenat Triangle de la mort del länd de Branderburg: Oranienburg-Sachsenhausen-Ravensbrück.

Les espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat quan la República espanyola va ser atacada pel feixisme. Van jugar un gran pes en la producció i el manteniment d’un estat democràtic tant en la qüestió social, educativa, assistencial i política.

Un cop perduda la guerra, moltes d’elles passen la frontera i es refugien a França i en pèssimes condicions van continuar alertes i solidàries dins els camps de concentració francesos i els mal anomenats refugis.

Aquestes dones van trobar suport en moltes de les dones i els homes de l’antiga emigració econòmica que va ajudar en l'organització clandestina de la Resistència dels espanyols republicans a França. Si a tota la banda dels Pirineus hi va haver un gran exèrcit de 60.000 homes i dones, les guerrilles espanyoles, en tots els departaments de França, hi va haver també grups de resistents i resistentes espanyols. Les dones van constituir una gran xarxa de transmissions, de subministre, i de transport d’armes dels maquis de muntanya i de ciutat, fent sobretot el dur i perillós paper d’enllaç. Com també, van ser les encarregades de trobar el contacte entre els familiars refugiats a França i les famílies d’Espanya.

Paraules del Comandante Sevilla, militar de carrera i comandant de les guerrilles espanyoles, molt vell i amb les llàgrimes als ulls, foren que quan es parlés de les dones espanyoles a la Resistència no s’havia de comptar en centenars sinó en milers, sense les quals nosaltres no hauríem pogut portar a terme els nostres combats. El Comandante Rubio, homologat a l’exèrcit francès, va testimoniar també el gran paper que van portar a terme les dones i el Comandante Oria, també homologat, testimonia que la Resistència espanyola va començar allà on hi havia grups de dones.

Si comptem entre els resistents dels maquis i els de tots els departaments francesos, 60.000 espanyols i espanyoles van donar la vida per França.

Dels poquíssims monuments que hi ha a França, només podria citar els dos que conec. Un que es troba al peu de l’altiplà de Glieres, fet per l’escultor Baltasar Lobo i l’altre, dedicat a a Retirada que es troba al passatge fronterer de La Bajole.

Durant aquests anys de resistència, les dones teníem un nom de guerra que vàrem conservar com un títol d’honor. Però enterrades amb el nom civil, és impossible completar la recerca per a la memòria històrica.

De les espanyoles que van arribar a Ravensbrück tampoc s'en sabrà mai el nombre exacte ni el seu nom perquè tots els fitxers del camp van ser destruïts pels nazis a l’arribada de les tropes aliades.

Les cendres de moltes d’aquestes dones espanyoles es troben al fons del llac Schwedt, llac que les deportades vàrem engrandir amb les nostres mans nues.

El motiu de la constitució d’aquest Amical de Ravensbrück no només és per a continuar la recuperació de la memòria històrica d’aquestes dones espanyoles sinó també per a conservar els llocs de memòria, que com Ravensbrück corren el perill de desaparèixer. Totes les barraques han desaparescut, només queda empeus, l’edifici de la Kommandatur, de la presó i dels forns crematoris.

Durant el periode de la República Democràtica Alemanya a més de preservar aquests llocs, es va construir el mur de les nacions fet de rajoles roges on cada país té el seu nom, per ordre alfabètic, esculpit en bronze.

Vam estar 30 anys per obtenir el dret a una cel·la dedicada a les deportades espanyoles al camp. La nostra cel·la, per tant, és de les més joves.

Si el que hi ha a Ravensbrück encara existeix és degut a la tenacitat de les deportades, familiars i amics, juntament amb campanyes internacionals de protesta que s’han oposat i s’oposen constantment a tots els projectes i propostes que puguin amagar l’existència del camp de Ravensbrück.

En concret, hem impedit la construcció d’una autopista que pretenia travessar tot el camp. A més s’ha descobert el camp Jugenlager que es trobava tot ensorrat. Totes les propostes que volen trencar l’aspecte i l’entrada del camp han estat i ens agradaria que sempre fossin rebutjades.

El Comité Internacional de Ravensbrück, va ser declarat per les Nacions Unides com a missatgeres de la pau, l’any 1987.

La nostra amiga Wanda de Varsòvia, gran historiadora de renom mundial fent un estudi del treball cultural que es va fer als camps de concentració nazis, va treure la conclusió que el lloc on es va fer més cultura va ser als camps on hi havia dones, cosa que han reconegut tots els homes deportats.

Per això avui Ravensbrück és l’Escola Internacional per a l’estudi del problema de la deportació en general.

El règim franquista va ser l’únic país que no es va preocupar de la sort dels seus súbdits republicans, resistents i deportats al camp de la mort.

Va ser ja encara durant el règim franquista, l’any 1963 que un grup de deportats presidits per Joan Pagès i format per Josep Sugranyes, López Arias, J. Nebot i Neus Català van fundar clandestinament l’Amical de Mathaussen i altres camps, iniciant el que seria més tard la recuperació de la memòria.

Fou Montserrat Roig una de les primeres en fer conéixer el problema dels deportats i les deportades amb el seu gran llibre Els catalans als camps nazis (veure poema).

L’any 1994, gràcies a Joaquima Alemany, aleshores presidenta de l’Institut català de la dona, es va poder cel.lebrar per primera vegada a Barcelona, la reunió del Comité Internacional de Ravensbrück.

L’any 2005 va ser per primera vegada que un govern de la Generalitat de Catalunya, prèn causa per les deportades i oficialment, acompanya en la persona del Conseller Joan Saura a la delegació espanyola, en el peregrinatge internacional al camp de Ravensbrück, amb l’assistència també de l’embaixador espanyol Sr. Busquets a Berlín.

Vull agrair també a Annette Chalut, actual presidenta del Comité Internacional de Ravensbrück la seva constant dedicació per a la conservació del memorial i per preocupar-se pel problema que encara tenim les espanyoles.

M’agradaria anunciar que gràcies al suport del Programa del Memorial Democràtic impulsat per la Generalitat de Catalunya, el mes de maig del proper any 2007 es cel·lebrarà a Barcelona la trobada anual del Comité Internacional de Ravensbrück.

Estic segura que el CIR serà ben acollit, com de costum té Barcelona.

(extracte del discurs de constitució d'Amical Ravensbrück de Neus Català)